Això n’eren una vegaa vint soldats de plom, tots germans,
pues los havien fondit d’una mateixa cullera vella. Portaven lo fusil al muscle i miraven de front; l’uniforme era preciós, roig i blau. La primera paraula que escoltaren en quan s’alçà la tapa de la caixa que els contenia fon: «¡Soldats de plom!». La pronuncià un chiquet, donant una gran palmaa. Eren lo regal del seu aniversari, i els va alinear sobre la taula. Tots eren exactament iguals,
excepte u, que es distinguia un poc dels atres: li faltava una cama, pues havia segut fondit l’últim, i el plom no bastava. Pero en una cama, se sostenia tan ferm com los atres en dos, i d’ell precisament anem a parlar ací.
En la taula a on los colocaren n’hi havien molts atres joguets, i entre ells destacava un bonico castell de paper, per les finestres se veen les sales interiors. En front, uns abrets rodejaven un espill que pareixia un llac, en el qual flotaven i es reflexaven uns cisnes de cera. Tot era en extrem primorós, pero lo més bell era una chiqueta que estava en la porta del castell. De paper també ella, portava un bell vestit i una estreta banda blava als muscles, a manera de faixí, en una lluent estrela d’oripell en lo centre, tan gran com la seua cara. La chiqueta tenia els braços estesos,
pues era una ballarina, i una cama alçaa, tant, qué el soldat de plom, no arribant a descobrir-la, acabà per creure que només ne tenia una, com ell.
«Esta és la dòna que necessite —pensà—. Pero està molt alta pa mi: viu en un palau, i yo per vivenda només tinc una caixa, i ademés som vint los que vivim en ella; no és lloc pa una princesa. Aixina i tot, intentaré establir relacions».
I es situà darrere d’una tabaquera que hi havia sobre la taula, des de la qual pogué contemplar al seu antoix a la distinguida damisela,
que continuava sostenint-se sobre un peu sense caure’s.
A poqueta nit, los soldats de plom foren guardats en la seua caixa, i els habitants de la casa es retiraren a dormir. Este era el moment que els joguets aprofitaven pa jugar per lo seu conte, a visites, a guerra, a ball;
els soldats de plom armaven rebombori en la seua caixa, pues volien participar en les diversions; pero no podien alçar la tapa. Lo trencanous tot era donar volantins, i el pissarrí vinga a divertir-se en la pissarra. En lo roïdo es despertà el canari, el qual intervingué també en la chala, recitant versos. Los únics que no es mogueren del seu lloc foren lo soldat de plom i la ballarina;
esta seguia sostenint-se sobre la punta del peu, i ell sobre la seua única cama; pero sense desviar ni per un moment los ulls d’ella.
El rellonge donà les dotze i, ¡pam!, botà la tapa de la tabaquera; pero lo que hi havia dins no era rapé, sino un donyet negre. Era un joguet sorpresa.
—Soldat de plom —digué el donyet—, ¡no la mires aixina!
Pero el soldat se feu lo sort.
—¡Espera a que arribe el matí, ya voràs! —afegí el donyet.
Quan los chiquets s’alçaren, posaren al soldat en la finestra, i, siga per obra del donyet o del vent, s’obrí esta de repent, i el soldaet se precipità de cap, caent des d’una altura de tres pisos. Fon una caiguda terrible. Quedà clavat de cap entre les lloses del carrer, en la cama estiraa i la bayoneta cap per avall.
La criaa i el chiquet baixaren corrent a buscar-lo; pero, a pesar de que casi el chafaren, no pogueren trobar-lo. Si el soldat haguera cridat: «¡Estic ací!», indubtablement haurien donat en ell, pero li paregué indecorós pegar crits, anant d’uniforme.
I resulta que començà a ploure; les gotes caïen cada vegaa més espesses, hasta convertir-se en un verdader arruixó. Quan escampà, passaren per allí dos chicons del carrer.
—¡Mira! —exclamà u—. ¡Un soldat de plom! ¡Anem a fer-lo navegar! En un paper de periòdic feren una barqueta, i, embarcant en ella al soldat, lo varen posar en la riera; la barquiua fon arrastraa per la corrent,
i els chiquets seguien darrere d’ella donant palmaes de content. ¡Deu nos protegixca!, ¡i quin onage, i quina corrent! No podia ser d’atra manera, en lo diluvi que havia caigut. Lo barco de paper no cessava de topetar i tambalejar-se, girant a voltes tan bruscament, que el soldat per poc se marejà;
no obstant això, continuava impertèrrit, sense pestanyejar, mirant sempre de front i sempre en l’arma al muscle.
De pronte, lo barco penetrà davall d’un pont de la riera;
allò estava fosc com en la seua caixa.
—«¿A ón aniré a parar? —pensava—. De tot açò té la culpa el donyet. ¡Ai, si a lo manco aquella chiqueta estiguera en mi en lo barco! ¡Poc m’importaria esta foscor!».
De repent ixqué una gran rata d’aigua que vivia baix del pont.
—¡Alto! —cridà—. ¡A vore, lo teu passaport!
Pero el soldat de plom no respongué; únicament apretà en més força el fusil.
La barqueta proseguí el seu camí, i la rata darrere d’ella.
¡Uf! ¡Cóm rechinava les dents i cridava a les borumballes i les palles:
—¡Detingau-lo, detingau-lo! ¡No ha pagat peage! ¡No ha ensenyat lo passaport!
La corrent se tornava cada vegaa més impetuosa. Lo soldat vea ya la llum del sol a l’extrem del túnel. Pero entonces percebí un estrèpit capaç d’infondre terror al més valent. Imagineu que, en lo punt a on acabava el pont, la riera es precipitava en una gran canal. Pad ell, allò resultava tan perillós com eu seria pa nosatros lo caure per una alta catarata.
Estava ya tan prop d’ella, que era impossible evitar-la. La barqueta ixqué disparaa, pero el nostre pobre soldaet seguia tan ferm com li era possible. ¡Ningú podia dir que havia pestanyejat sixquera! La barqueta descrigué dos o tres voltes sobre si mateixa en un roïdo sort, inundant-se a coromull; anava a sossobrar. Al soldat li arribava l’aigua al coll. La barca s’afonava per moments, i el paper se desfea; l’aigua cobria ya el cap del soldat, que, en aquell moment suprem, s’enrecordà de la bonica ballarina, lo rostre de la qual mai tornaria a contemplar. Li va paréixer que li dien a l’oït:
«¡Adeu, adeu, guerrer! ¡Tens que patir la mort!».
S’esgarrà entonces lo paper, i el soldat se n’anà al fondo,
pero en lo mateix moment se’l tragà un gran peix.
¡Allí si s’estava fosc! Pijor encara que baix lo pont de la riera; i, ademés, ¡tan estret! Pero el soldat seguia ferm, estés com de llarc era, sense amollar lo fusil.
El peix continuà les seues evolucions i horribles moviments,
hasta que, per fi, se quedà quet, i en lo seu interior va penetrar un raig de llum. Se feu una gran claritat, i algú exclamà: ¡el soldat de plom! —El peix havia segut peixcat, portat al mercat i venut; i, ara estava en la cuina, a on la cuinera l’obria en un gran gavinet. Agarrant per lo cos en dos dits lo soldaet,
el portà a la sala, pues tots volien vore aquell personage estrany eixit de la pancha del peix; pero el soldat de plom no es sentia gens orgullós. Lo posaren de peu sobre la taula i— ¡quines coses més rares ocorren a vegaes en lo món!
—se trobà en lo mateix quarto d’abans, en los mateixos chiquets i els mateixos joguets damunt la taula, sense que faltara l’impressionant palau i la bonica ballarina, sempre sostenint-se sobre la punta del peu i en l’atra cama en l’aire. Allò commogué al nostre soldat, i estigué a punt de plorar llàgrimes de plom. Pero hauria segut poc digne d’ell. La va mirar sense dir paraula.
En això, u dels chiquets, agarrant al soldat, lo tirà a la llar, sense cap de motiu; segurament la culpa la tingué el donyet de la tabaquera.
