Escric açò afectat per una considerable tensió mental, ya que quan arribe la nit hauré deixat d’existir. Sense dinés, i agotaa la meua provisió de droga, que és lo únic que em fa tolerable la vida, no puc seguir soportant més esta tortura; me llançaré des d’esta finestra de l’andana al sòrdit carrer que hi ha baix. Que la meua esclavitut a la morfina no els faça creure que soc un dèbil o un degenerat. Quan hagen llegit estes pàgines atropelladament garabatejaes, potser se donen conte, encara que no del tot, de per qué he de buscar l’olvit o la mort.
Fon en una de les zones més obertes i menos freqüentaes de l’espayós Pacífic a on el paquebot en el que yo anava de sobrecàrrec caigué apresonat per un corsari alemà. La gran guerra estava entonces en el seu començament, i les forces oceàniques dels Huns encara no s’havien afonat en la seua degradació posterior; aixina que el nostre buc fon capturat llegalment, i la nostra tripulació sigué trataa en tota la deferència i consideració que mereixen uns presoners navals. En efecte, tan lliberal era la disciplina de nostres opressors, que cinc dies més tart vaig conseguir escapar-me en un chicotet bòt, en aigua i provisions per a prou de temps.
Quan per fi em trobí lliure i a la deriva, tenia molt poca idea de quina era la meua situació. Navegant poc expert, només sabia calcular d’una manera molt superficial, per el sol i les estreles, que estava un poc més al sur de l’equador. No sabia en absolut en quina llongitut, i no es divisava cap illa ni costa. L’orage es mantenia bo, i durant incontables dies naveguí sense direcció baix un sol abrasador, en l’esperança de que passara algun barco, o de que em llançaren les ones ad alguna regió habitable. Pero no apareixien ni barcos ni terra, i comencí a desesperar-me en la meua soletat, enmig d’aquella ondulant i ininterrompuda immensitat blava.
La transformació ocorregué mentres dormia. Mai arribaré a conéixer els permenors; perque la meua sòn, encara que problemàtica i plena d’ensomis, fon ininterrompuda. Quan despertí finalment, vaig descobrir que em trobava mig succionat en una espècie de fangar viscós i negrenc que s’extenia al meu rededor, en monòtones ondulacions hasta on alcançava la vista, en el qual s’havia adinsat el meu bòt un cert tros.
Encara que cap supondre que la meua primera reacció fora de perplexitat davant una transformació del païsage tan prodigiosa i inesperaa, en realitat vaig sentir més horror que asombro; pues n’hi havia en l’atmòsfera i en la superfície putrefacta una qualitat sinistra que em gelà el cor. La zona estava infecta de peixos descomposts i uns atres animals menos identificables que es veen emergir en el tarquim de l’interminable planura. Potser no dega esperar transmetre en simples paraules l’indicible repugnància que pot habitar l’absolut silenci i l’estèril immensitat. Res alcançava a escoltar-se; res n’hi havia a la vista, excepte una vasta extensió de rovina negrenca; si be l’absoluta quietut i l’uniformitat del païsage em produïen un terror nauseabunt.
El sol ardia en un cel que em pareixia casi negre per la cruel ausència de núvols; era com si reflexara el fangar tenebrós que tenia baix els meus peus. En ficar-me en el bòt encallat, me doní conte de que només una possibilitat podia explicar la meua situació. A causa d’una commoció volcànica, el fondo oceànic havia emergit a la superfície, traguent a la llum regions que durant millons d’anys havien estat amagaes baix insondables profunditats d’aigua. Tan gran era l’extensió d’esta nova terra emergida davall de mi, que no conseguia percebre el més lleu remor d’onage, per molt que agudisava el sentit. Tampoc n’hi havien aus marines que s’alimentaren d’aquells peixos morts.
Durant vàries hores estiguí pensat i meditant assentat en el bòt, que s’apoyava sobre un costat i proporcionava un poc d’ombra segons se desplaçava el sol en el cel. Conforme el dia avançava, la terra anava perdent apegalositat, per lo que en poc de temps estaria prou seca com per a poder-la recórrer fàcilment. Dorguí poc eixa nit, i al sendemà em preparí una provisió d’aigua i menjar, a fi de mampendre la marcha en busca del desaparegut mar, i d’un possible rescat.
Al matí del tercer dia comproví que la terra estava prou seca i podia caminar per ella en comoditat. La pudentor a peix era insoportable; pero em tenien preocupat coses més greus com per a que em molestara eixe desagradable inconvenient, i em posí en marcha paca una meta desconeguda. Durant tot el dia caminí constantment en direcció oest guiat per un lluntà cabeçol que descollava per damunt de les demés elevacions de l’ondulat desert. Acampí eixa nit, i al sendemà vaig proseguir la marcha paca el tossal, encara que pareixia escassament més prop que la primera volta que el vaig descobrir. A boca de nit del quart dia arribí al peu de dita elevació, que resultà ser molt més alta de lo que m’havia paregut de llunt; tenia una vall davant que fea més pronunciat el realç respecte del restant de la superfície. Massa cansat per a mampendre l’ascens, dorguí a l’ombra del tossal.
No sé per qué, els meus ensomis foren extravagants eixa nit; pero antes de que la lluna minvant, fantàsticament geperuda, haguera pujat molt alt per el costat est de la planura, me despertí cobert d’una suor freda, decidit a no dormir més. Les visions que havia tengut eren excessives per a soportar-les una atra volta. A la llum de la lluna comprenguí lo imprudent que havia segut viajant de dia. Sense el sol abrasador, la marcha m’hauria resultat menos fatigosa; de fet, vaig sentir-me de nou lo suficientment fort com per a acometre l’ascens que per la vespraa no havia segut capaç de mampendre. Arrepleguí les meues coses i vaig iniciar la pujaa a la cresta de l’elevació.
Ya he dit que l’ininterrompuda monotonia de l’ondulaa planura era causa d’un llauger horror per a mi; pero crec que el meu horror aumentà quan arribí a tot lo més alt del promotori i vaig vore, a l’atre costat, una immensa sima o canó, una fosca concavitat que encara no havia iluminat la lluna. Me paregué que em trobava a la vora del món, aguaitant des del mateix extrem envers a un caos insondable de nit eterna. En el meu terror se mesclaven estranys recorts del Paraís perdut, i l’espantosa ascensió de Satanàs a través de remotes regions de tenebres.
En alçar-se encara més la lluna en el cel, comencí a observar que els costats de la vall no eren tan completament perpendiculars com m’havia figurat. La roca formava cornises i prominències que proporcionaven apoyos relativament cómodos per al descens; i a partir d’uns centenars de peus, la rostària es fea més gradual. Mogut per un impuls que no m’és possible analisar en precisió, abaixí treballosament per les roques, hasta el decliu més suau, sense deixar de mirar paca les profunditats estígies a on encara no havia penetrat la llum.
De colp i repent, parí atenció en un objecte singular que hi havia en el costat opost, el qual s’empinava erecte hasta un centenar de yardes d’a on estava yo; objecte que brillà en una lluentor pàlida en recibir de repent els primers raigs de la lluna ascendent. No tardí en comprovar que era només una pedra jagantesca; pero tinguí la clara impressió de que la seua posició i el seu contorn no eren sancerament obra de la Naturalea. Un examen més detingut m’omplí de sensacions impossibles d’expressar; pues a pesar de la seua enorme magnitut, i la seua situació en un abisme obert en el fondo de la mar quan el món era jove, me doní conte, sense cap de dubte, de que l’estrany objecte era un monolit perfectament tallat, l’imponent massa del qual havia conegut l’art i potser el cult de criatures vives i pensants.
Confús i assustat, encara que no sense certa emoció de científic o d’arqueòlec, examiní els meus rededors en atenció. La lluna, ara casi en el seu zènit, aguaitava espectral i vívida per damunt dels jagantescs escalons que rodejaven l’abisme, i revelà un ample curs d’aigua que discorria per el fondo formant carcavons, perdent-se en les dos direccions, i casi llepant-me els peus allà a on m’havia parat. A l’atre costat de l’abisme, les chicotetes ones banyaven la base del ciclòpeu monolit, en quina superfície podia distinguir ara inscripcions i toscs relleus. L’escritura perteneixia a un sistema de jeroglífics desconegut per a mi, diferent de quants yo havia vist en els llibres, i consistent en la seua major part en símbols aquàtics esquematisats tals com peixos, anguiles, polps, crustacis, moluscs, ballenes i demés. Alguns dels caracters representaven evidentment sers marins desconeguts per al món modern, pero els seus cossos en descomposició els havia vist en la planura sorgida de l’oceà.
Aixina i tot, foren els relleus els que més me fascinaren. Clarament visibles a l’atre costat del curs d’aigua, a causa de les seues enormes proporcions, hi havia una série de baixrelleus en motius que haurien despertat l’enveja d’un Doré. Crec que estos sers pretenien representar hòmens… per lo manco, certa classe d’hòmens; encara que apareixien triscant com a peixos en les aigües d’alguna gruta marina, o rendint homenage ad algun monument monolític, davall de l’aigua també. No m’atrevixc a descobrir en detall els seus rostres i els seus cossos, ya que el simple recort me produïx estomordiment. Més grotescs de lo que podria concebre l’imaginació d’un Poe o d’un Bulwer, eren detestablement humans en general, a pesar de les seues mans i peus palmejats, els seus llavis espantosament amples i flàccits, els seus ulls abultats i vidriosos, i demés traces de recort menos agradable. Curiosament, pareixien cinzellats sense la deguda proporció en els escenaris que servien de fondo, ya que u dels sers estava en actitut de matar una ballena de tamany llaugerament major que ell. Observí, com dic, les seues formes grotesques i les seues estranyes dimensions; pero un moment después vaig decidir que es tratava de deus imaginaris d’alguna tribu peixcadora o marinera; d’una tribu els últims descendents de la qual degueren de perir antes de que naixera el primer antepassat de l’home de Piltdown o de Neandertal. Aterrat front ad esta visió inesperaa i fugaç d’un passat que reglotava la concepció del més atrevit antropòlec, me quedí pensatiu, mentres la lluna banyava en misteriós resplandor el silenciós canal que tenia davant de mi.
Entonces, súbitament, el vaig vore. Darrere d’una lleu agitació que delatava el seu ascens a la superfície, l’entitat sorgí a la vista sobre les aigües fosques. Immens, repugnant, aquella espècie de Polifem botà paca el monolit com un mónstruo formidable i pesadillesc, i el rodejà en els seus braços enormes i escatosos, al temps que inclinava el cap i proferia certs crits acompassats. Crec que vaig enfollir en eixe moment.
No recorde molt be els detalls de la meua frenètica pujaa per l’ala de la montanya i el tallat, ni del meu delirant regrés al bòt varat… Crec que vaig cantar molt, i que vaig riure insensatament quan no podia cantar. Tinc el superficial recort d’una tormenta, poc después d’arribar al bòt; en tot cas, sé que vaig sentir l’esclafit dels trons i demés roïdos que la naturalea proferix en els seus moments de major irritació.
Quan ixquí de les ombres, estava en un hospital de Sant Francisco; m’havia portat allí el capità del barco nortamericà que havia arreplegat el meu bòt enmig de l’oceà. Parlí de moltes coses en els meus deliris, pero averigüí que ningú havia parat atenció a les meues paraules. Els que m’havien rescatat no sabien res sobre l’aparició d’una zona de fondo oceànic enmig del Pacífic, i no vaig jujar necessari insistir en algo que sabia que no anaven a creure. Un dia aní a vore a un famós etnòlec, i el vaig divertir fent-li estranyes preguntes sobre l’antiga llegenda filistea entorn a Dagó, el Deu-Peix; pero en seguida em doní conte de que era un home irremediablement convencional, i deixí de fer-li preguntes.
És per la nit —especialment quan la lluna es torna geperuda i minvant— quan veig ad eixe ser. He intentat olvidar-lo en la morfina, pero la droga només me proporciona una cessació transitòria, i m’ha atrapat en les seues garres, convertint-me irremissiblement en el seu esclau. Aixina que vaig a posar fi a tot açò, ara que he contat lo ocorregut per a informació o diversió desdenyosa dels meus semblants. Moltes voltes me pregunte si no serà una fantasmagoria, un producte de la febra que vaig patir en el bòt a causa de l’insolació, quan escapí del barco de guerra alemà. Me’u pregunte moltes voltes; pero sempre se m’apareix, en resposta, una visió monstruosament vívida. No puc pensar en les profunditats de la mar sense estremir-me davant les espantoses entitats que potser en est instant s’arrastren i agiten en el seu llit fangós, adorant als seus antics ídols de pedra i esculpint les seues pròpies imàgens detestables en obeliscs submarins d’arremullat granit. Pense en el dia que emergixquen de les ones, i s’emporten entre les seues sarpes de vapor fumejants les dèbils recialles d’una humanitat exhausta per la guerra… el dia en que s’afone la terra, i emergixca el fondo de l’oceà enmig de l’universal pandemoni.
S’acosta el final. Escolte soroll en la porta, com si forcejara en ella un cos immens i esvarós. No em trobarà. ¡Deu meu, eixa mà! ¡La finestra! ¡La finestra!
0 comentaris:
Publicar un comentario